Vermella de vergonya

A la Magda li agradava molt llegir, escoltar música i jugar a l’ordinador, com a molts altres nois i noies de la seva edat. I això era el que solia fer quan arribava de l’institut i ja havia acabat els deures, amb la porta de l’habitació oberta. No tenia algunes coses que altres noies del seu curs no sols tenien sinó que feien servir gairebé cada cap de setmana, mentre ella llegia al llit o dormia. Ni maquillatge, ni planxa per al cabell, ni vestits per sortir de festa, ni sabates amb talons, ni una bossa de mà gairebé més petita que un telèfon mòbil. La seva li havien regalat pel seu darrer aniversari i era quadrada, gran, marró i amb dibuixos d’uns ocells de colors difícils d’identificar que pretenien imitar els que havia fet famosos una marca que estava de moda.

Segon d’ESO estava sent molt estrany per a la Magda. Un dia tornava a casa encantada de la vida, amb ganes de xerrar i un somriure esplèndid i, al següent, estava de morros i, fins i tot, es tancava a l’habitació de males maneres a la mínima pregunta que se li feia. Molts dies, ni tan sols sabia per què reaccionava com ho feia.

A l’octubre, li havia vingut la regla per primera vegada. Fins que n’havia necessitat una, ni tan sols havia vist cap compresa, a part de les dels anuncis de la tele. Al març, a naturals, havien tractat els òrgans reproductors i ella havia passat tota la classe desitjant que s’acabés. Molts dels nois se l'havien passat rient i cridant comentaris estúpids que només havien agreujat la seva vergonya, aliena, però vergonya al capdevall. Ella no entenia quin atractiu podia tenir el sexe: quin fàstic! En canvi, llegia novel·les romàntiques i s’imaginava que a la universitat trobaria algú sensible que l’entengués. S’imaginava, també, com seria dormir abraçada a una persona així.

Al començament de l’estiu, els tiets van instal·lar al jardí una piscina força gran, de plàstic dur, i la van convidar a passar el dia amb ells. Duia el banyador a la motxilla, però a la sobretaula, quan s’acabava el gelat, va dir que no volia canviar-se, que ja es banyaria un altre dia.

—Però amb la calor que fa avui! Per què no? Que no et trobes bé?

—No, sí, però és igual... Un altre dia.

—Què passa, Magda?

—Res, res. No sé, no em ve de gust.—Però la tieta li ho va veure a la cara.

—Agustí, per què no agafes tu al nen i aneu sortint? Ara vindrem nosaltres.

Va deixar a la pica dos plats que havien quedat a la taula i se li va asseure al costat.

—Que tens la regla? —la Magda, ben vermella, mirava a terra i va trigar una mica a respondre, molt fluixet.

—Sí.

—Ah! Però per això no pateixis, dona! No portes cap tampó? —la Magda va negar amb el cap.

—Doncs no pateixis, te’n dono un de meu i et banyes tan tranquil·la. Ja ho veuràs!

—No cal, de veritat... No passa res...

Al lavabo, sola, la Magda mirava el tampó. Ho havia entès, però només pensava que mai s’havia mirat res abans, que quina vergonya que la tieta li hagués hagut d’explicar com anava i que quina angúnia. I estava tan nerviosa i sabia tan poc el que feia que no trobava cap lloc on ficar res. Els minuts passaven i ella cada vegada estava més nerviosa. Allò no entrava. “La tieta deu pensar que no me’n surto. Ja fa estona que soc aquí. I si jo no en tinc? Quina vergonya, que inútil que soc!”. Va sentir uns tocs tendres a la porta.

—Magda, va tot bé?

—Sí, sí! —Estava a punt de plorar, però no se li podia notar. La tieta va entrar al bany amb delicadesa.

—No el trobes? —ben vermella, sense fer contacte visual, va fer que no amb el cap—. No passa res. T’ajudo?

Sovint, des d’aquell estiu, es va començar a fer una pregunta quan llegia novel·les ambientades al segle dinou, quan a l’institut els duien a veure una obra de teatre, quan veia una pel·lícula o quan era a classe d’història: “I abans, com s’ho feien?”. Perquè a les novel·les, a les obres de teatre, a les pel·lícules, als llibres de text... Enlloc no explicaven mai com s’ho feien les dones, abans. “I a la postguerra? I si vivies a pagès? I a l’edat mitjana? I a les fàbriques? I com s’ho feien les senyoretes que viatjaven en carruatge i portaven aquells vestits enormes i els barretets a conjunt?”. Fins i tot arribava a imaginar-se que tenia el coratge de preguntar tot allò en veu alta. “Iaia, tu quan eres jove, com t’ho feies? I si et feia mal?”. Però, ui, no! Quina vergonya parlar d’això amb la iaia! Les preguntes se li acumulaven. “Deu ser veritat que els deien que no es podien rentar quan tenien la regla? I que si et toques els pits no et creixen, deu ser veritat? I a l’Àfrica, en deuen tenir, de compreses i tampons? De què més no se'n parla gaire?".